Poemas de cine en CineBaix

Jules et Jim, de Ponç Pons

Era un cine petit, amb poca gent, i jo,
que vivia l’amor en cartes sempre urgents
on hi havia el carmí de besades cremants,
vaig sortir convençut que era cosa de dos
viure junts i em vaig perdre pels Champs Elysées.

D’aleshores encara en fascina el Truffaut
putejat de la infància a Les quatre cents coups,
de L’amour à vintg ans o de L’argent de poche.

Regne d’ombres m’assec a la cova i revisc
exultant amb Plató La nuit americaine.
Tots dos hem madurat, Antoine Doinel és mort,
però qui no tindrà a un París de nouvelle vague
juvenil La peau douce quan veu Baisers volés!

El cine era petit, amb poca gent, i jo,
que fugia enversat d’un país estantís
atufat de resclum, no record el seu nom.

Les butaques tenien un suau tacte verd
i el metro Chatillon-Montrouge, esperitat,
passava fent renou cada quinze minuts.